a vegades el món em fa por

Tinc la estranya necesitat de tenir-la al costat,de sentir-la més propera,de sentir que hi és amb mi  ara encara que no hi estigués.De tot el que va més enllà d'una simple visió,d'una pobra ullada al voltant de la teva vida,la qual veus més desgraciada per què no hi és i una altra vegada més veus que has caigut contra el terra sense poder fer res per evitar-ho.

Almenys m'hi penso,i la veig reflectada en tots els escrits que mai he fet,i en tots els paseigs que hem donat i que mai en farem. cara o  creu? blanc o negre? tots dos,pot semblar estrany,pot semblar mil coses,però el resultat és que me la estimo,de la manera que sigui,i quan un desig es converteix en una necesitat sents que has perdut el seny,i a mi això mai m'ha importat,al contrari,vull perdre el seny més vegades!

Em fa l'efecte que aquest tren ja no para,que tira endavant i vol correr massa,cap a llocs infinits i vol trobar-se amb tú,amagada en la por del teu racó,ple de lletres sense sentit,pàgines buides de la teva rutina,paraules que no et diuen res....diga'm llavors en que capitol m'has triat per sortir a escena? o si pel contrari m'hagis desfet d'una manera que no pugui adonar-me'n? vull un senyal,suposo que esperar a vegades no està de més,cal fer-ho,però no vull mantenir la meva ploma amb lletra quijotesca esperant per la meva dulcinea,prefereixo tornar -me boja,i no sortir mai més,i que tot sembli la realitat més fantàstica que t'hagis imaginat mai,com si ho haguessim somiat,com si mai hagués existit,tú entre punts suspensius i jo perdent-me entre línies.